Els clàssics

Un blog dedicat a analitzar la producció de ficció nord-americana no pot trigar gaire a parlar dels Soprano. Poques vegades un cognom ha significat tant per la petita pantalla com el d’aquesta família resident a Nova Jersei i de professió: mafiosos.

A un, d’entrada, li pot semblar que ja s’ha dit tot del món de la màfia. Automàticament ens ve a la ment la saga de El Padrino o altres pel·lícules com Uno de los nuestros i un llarg etcètera que ha nodrit el nostre imaginari “gangsta”. Però quan un veu els Soprano se n’adona que la sèrie té una profunditat i una riquesa de matisos difícilment aconseguida per altres títols.

Els primers minuts del primer capítol ens situen en la visita al psicòleg del capo d’una de les famílies de la màfia més importants de Nova York, això ja és tota una declaració d’intencions. Justament amb els Soprano entrarem a fons dins de la psique de Tony Soprano amb tota la cruesa que això significa. El veurem actuar de pare, d’espòs, de pacient i també de despietat capo. Viurem 8 anys de la vida d’aquest clan i tot l’univers del baixos fons de Nova Jersei.  La profunditat a la que arriba aquest fresc descarnat  de la cara més fosca del “american way of life” és hipnotitzant. Els Soprano ha entrat a formar part d’aquest “Hall of fame” de les millors produccions per a la petita pantalla. Segons la majoria dels crítics formada per, A dos metros bajo tierra, The Wire, Deadwood, Els Soprano, Roma, Mad Men i potser en un futur, Boardwalk Empire.

Embrutar-se les mans.

Això es el que ha d’estar disposat a fer l’espectador dels Soprano. Les escenes de violència són d'una brutalitat porques vegades vista a la televisió.

Però no ens enganyem malgrat aquesta violència Tony Soprano s’acaba instal·lant a es nostres vides. No trigarem, malgrat el seu masclisme recalcitrant i els seus inexistents escrúpols a agafar-li un cert carinyo terrorífic a aquest gros i calb capo, devorador de cannoli sicilians.

Odiarem tant com ell al seu nebot toxicòman o patirem cada cop que veiem als federals trepitjar-li els talons.  Assistirem des del nostre privilegiat sofà al complicat entramat de famílies italo-americanes que composen aquest delicat joc de poders. En alguns moments els Soprano ens recordarà la sèrie Roma.

No podem parlar d’aquesta petita joia  sense destacar l’acurada direcció. Cada pla esta cuidat fins al més mínim detall. Sobrietat, acompanyada d’una actuació contundent i memorable de James Gandolfini què tot ho omple.

Una factura a la que ens ha malacostumat la HBO i que ens ha convertit en tots uns sibarites del 16:9.

La HBO i la AMC han posat el llistó tant alt que ens costarà, cada cop més, trobar un nou racó en el hall of fame.

Un bon cop de puny

Hi han moments a la vida en el que tot canvia. De sobte, una situació concreta pot desencadenar tot un seguit d’accions, que t’aboquen a un canvi profund de valors, a un canvi de vida.

Això és el que li passa al protagonista de Breaking Bad, però també es el que li passa, de manera més intima, a l’espectador que es vulgui apropar a aquesta comèdia dramàtica de la AMC.  Després de l’època daurada que ha viscut la televisió nord-americana, on es concentrava més talent a la petita pantalla que a tota la indústria de Hollywood, encara es fan series que valen la pena. És el cas, sense cap mena de dubte, de Breaking Bad. I recomanable donar-li un cop d'ull els primers minuts.

Els 3 premis Emmy consecutius a millor actor principal per a Bryan Cranston en el seu paper de Walter White, el professor de química que acaba sent una llegenda del narcotrafic, són només algunes de les credencials d’aquesta petita obra mestre.

El director, Vince Giligan, ens situa a Nou Mèxic, ciutat fronterera dels Estats Units. En aquest polsos ambient ens trobem amb Walter White, un brillant professor de química, pluriempleat en un túnel de rentat, amb una dona i un fill amb problemes de mobilitat. Collat per la crisi econòmica, de sobte, el professor White queda condemnat per un càncer. Les factures de la quimio fan insostenible econòmicament la seva vida.

Walter White es nega a deixar com a llegat només una muntanya de números vermells. Els seus coneixements de química i l’amistat amb el seu veí, un dealer de marihuana, protagonitzat per un gran Aaron Paul, premi Emmy a millor actor de repartiment, faran de White una llegenda en el món de la metamfetamina.

Breaking Bad té uns actors que fan una molt bona feina i una història potent, gens convencional. Però Breaking Bad té un as amagat a la maniga. La fotografia de Giligan, els deserts inabastables de Nou Mèxic, els muntatges trepidants. La imatge de la serie està cuidada fins a l’últim detall i això fa que l’espectador acabi amb un bon regust de boca després de cada capítol.  

I tot va començar amb Twin Peaks

Benvinguts a Twin Peaks.
Darrere d'aquesta innocent invitació, s'amaga una de les series més torbadores dels últims anys. En fa més de vint, que aquesta "pel·lícula llarga" creada per, David Lynch, va commocionar als televidents de mig món. La seva ambientació opressiva, els seus personatges límit... tot, va fer de Twin Peaks un referent per a la ficció, feta a la petita pantalla. Moltes de les series actuals encara beuen i s'inspiren del que va crear Lynch.
Tot en Twin Peaks està cuidat fins al més mínim detall. 
Ja la careta d'inici, és una petita obra d'art. L'ambientació d'aquest petit poblet fictici del nord-oest de Washington, originalment gravat a Snoqualmie i a North Bend, molt a prop de Seatle, es copsen en els  3 minuts que dura la intro. La pau, la immensitat de les muntanyes i les cataractes, el serrador del poble, i com no, la música d'Angelo Badalamenti et transporten a aquest atmosfera gairebé onírica. I això és el que ens passa amb Twin Peaks. Ens sembla que estem sempre en un somni. Amb els perills que suposa estar dins dels somnis de David Lynch.



LA SÈRIE

David Lynch

La sèrie va ser, en els seus inicis, un intent de Lynch per portar la mort de Marilyn Monroe a la gran pantalla, però juntament amb Mark Frost, guionista, entre el 82 i el 85, de la sèrie policíaca "Hill Street Blues", van presentar una idea de pilot a la ABC, sobre la mort de Laura Palmer. Inclús existeix una versió d'aquest primer capítol, destinada al mercat europeu, que durava 20 minuts extra i en el que es descobria qui havia matat a Laura Palmer. Després de dos temporades, 30 episodis i un final que va donar molt que parlar, Twin Peaks va marcar una fita en les produccions de ficció per a la televisió.



LA HISTÒRIA

Laura Palmer

Tot gira al voltant de la mort de Laura Palmer, una estudiant molt popular a Twin Peaks. 
Aquest esdeveniment farà tremolar els fonaments del clàssic poblet nord-americà. Mica en mica, les cases i els boscos de postal cauen i ens deixen veure tota la seva misèria. Es tracta d'una visió gens amable del tant "venut" american dream.Un drama brutal amb grans dosis de misteri policíac, paranormal i Lynchià. Les drogues, el sexe, la política, tot queda reflexat en el petit poblet de Washington. 



ELS PERSONATGES

Agent Especial Dale Cooper

Com tota bona sèrie a la història se li afegeix la construcció d'uns personatges potents i carismàtics. 
La mateixa Laura Palmer, intrepretada per Sheryl Lee, ens ofereix la imatge dolça de la filla perfecta i la d'una noia que viu al límit amb els seus amics.
Però els millors personatges de la sèrie són aquells que tenen el segell de David Lynch. Particularment l'agent especial Dale Cooper, interpretat per Kyle MacLahan. Elegant, excèntric i metòdic. Cooper sempre està deixant missatges amb la gravadora a una tal Diane, de la que mai acabem de saber com és. 
I els més torbadors són aquells personatges què estan entre la realitat i la ficció. Aquells personatges com Bob o l'home d'un altre lloc, que fan, de Twin Peaks una sèrie angoixant i com si no poguéssim sortir d'un malson.

Bob the killer

The Men From Another Place