Un blog dedicat a analitzar la producció de ficció nord-americana no pot trigar gaire a parlar dels Soprano. Poques vegades un cognom ha significat tant per la petita pantalla com el d’aquesta família resident a Nova Jersei i de professió: mafiosos.
A un, d’entrada, li pot semblar que ja s’ha dit tot del món de la màfia. Automàticament ens ve a la ment la saga de El Padrino o altres pel·lícules com Uno de los nuestros i un llarg etcètera que ha nodrit el nostre imaginari “gangsta”. Però quan un veu els Soprano se n’adona que la sèrie té una profunditat i una riquesa de matisos difícilment aconseguida per altres títols.
Els primers minuts del primer capítol ens situen en la visita al psicòleg del capo d’una de les famílies de la màfia més importants de Nova York, això ja és tota una declaració d’intencions. Justament amb els Soprano entrarem a fons dins de la psique de Tony Soprano amb tota la cruesa que això significa. El veurem actuar de pare, d’espòs, de pacient i també de despietat capo. Viurem 8 anys de la vida d’aquest clan i tot l’univers del baixos fons de Nova Jersei. La profunditat a la que arriba aquest fresc descarnat de la cara més fosca del “american way of life” és hipnotitzant. Els Soprano ha entrat a formar part d’aquest “Hall of fame” de les millors produccions per a la petita pantalla. Segons la majoria dels crítics formada per, A dos metros bajo tierra, The Wire, Deadwood, Els Soprano, Roma, Mad Men i potser en un futur, Boardwalk Empire.
Embrutar-se les mans.
Això es el que ha d’estar disposat a fer l’espectador dels Soprano. Les escenes de violència són d'una brutalitat porques vegades vista a la televisió.
Però no ens enganyem malgrat aquesta violència Tony Soprano s’acaba instal·lant a es nostres vides. No trigarem, malgrat el seu masclisme recalcitrant i els seus inexistents escrúpols a agafar-li un cert carinyo terrorífic a aquest gros i calb capo, devorador de cannoli sicilians.
Odiarem tant com ell al seu nebot toxicòman o patirem cada cop que veiem als federals trepitjar-li els talons. Assistirem des del nostre privilegiat sofà al complicat entramat de famílies italo-americanes que composen aquest delicat joc de poders. En alguns moments els Soprano ens recordarà la sèrie Roma.
No podem parlar d’aquesta petita joia sense destacar l’acurada direcció. Cada pla esta cuidat fins al més mínim detall. Sobrietat, acompanyada d’una actuació contundent i memorable de James Gandolfini què tot ho omple.
Una factura a la que ens ha malacostumat la HBO i que ens ha convertit en tots uns sibarites del 16:9.
La HBO i la AMC han posat el llistó tant alt que ens costarà, cada cop més, trobar un nou racó en el hall of fame.
No hay comentarios:
Publicar un comentario